Okies!

Reprenc aquest bloc amb un clàssic entre els clàssics. Abans de continuar, disculpeu aquesta deixadesa d'alguns mesos. Prometo intentar ser més regular a partir d'ara, fins i tot amb la incorporació d'un col·laborador (un desplegament de mitjants... una cosa... ;P). Bé doncs, com anava dient, avui toca un altre clàssic. Si us anomeno en Bobby Troup (o Troupe) potser no us sona gaire, però si intenteu recordar la cançó "Route 66" segurament us vingui al cap en Chuck Berry o en Nat King Cole. O potser cap d'aquests o qualsevol altre intèrpret; és el que tenen els clàssics... Doncs el senyor Troup és el que la va composar cal allà l'any 1946 i el primer intèrpret que la va popularitzar va ser en Nat King Cole. Tot i ser jazzera, en Chuck Berry la va versionar en Rock (fins i tot pot ser que a algú li sorprengui sentir-la en jazz, però va ser realment la versió original) i després en van venir d'altres, com els Stones, etc, etc. Potser caldria, a més, recordar que la ruta 66 va ser una de les carreteres més importants dels Estats Units i la que té més llegenda, per exemple, perquè va servir als camperols per anar a buscar feina a Califòrnia (anomenats despectivament okies), perquè va ser una important ruta de camions o perquè es va convertir en la ruta de l'exèrcit per creuar el país de costa a costa durant la Segona Guerra Mundial (i utilitzada pels soldats que anaven al front). Una altra curiositat sobre la cançó és que el compositor va ser també un conegut actor a partir de mitjans dels 50, compositor de música de sèries i pel·lícules i, a més, als Marines i durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en el primer oficial blanc que va agafar el comandament d'una unitat negra a Jackson, Carolina del Nord, on, per altra banda, va fer tant bona feina, que va crear noves latrines, un club nocturn, un ring de boxa, una banda de jazz, una orquestra i un minigolf. Al final, no va trigar a rebre peticions de blancs d'altres unitats per poder accedir a les instal·lacions de la seva part del camp militar (cal recordar que en aquella època el racisme estava a l'ordre del dia).

Bé doncs, anem per feina. El primer vídeo l'interpreta el mateix compositor d'una manera força elegant. Després hi trobem en Nat King Cole, amb el seu particular estil blues i afegint-hi algun detall simpàtic, com la conga que es pot escoltar i veure de fons. A continuació... Chuck Berry! (ja el veig fent el seu duckwalk), tot i que el vídeo és de la sèrie Prison Break (ja em perdonareu, però el iutub és així...). Després, els Rolling Stones (rock and roll a tope! Ara que, es veu que els senyors Berry i Richards no van tenir una relació fluïda precisament...). Aquests els escoltarem amb un vídeo molt bonic del a ruta en qüestió, tampoc hi havia vídeo del grup. I finalment, m'he permés una llicència personal i penjo el vídeo dels Tokio Sex Destruction en un anunci d'una coneguda marca de cotxes i en el què fan un repàs a tots els estils musicals que han adaptat aquesta cançó (les imatges del Celorio amb tupé o el Raúl de jevi són impagables! XD). Bé, doncs que ho gaudiu! Salut!

PD: Thanks for the Wikipedia. In Wiki we trust!

Radiohead

Acabo d'arribar a casa i he buscat alguna cosa de l'últim disc de Radiohead. Sí, fa dies que en sento a parlar, que si no tenen discogràfica, que si s'ha de comprar el disc per internet... Tenia curiositat per sentir-ne alguna cançó. El primer que he trobat és aquesta perla. Minimalista, pot ser... una gran cançó també. El que més m'ha sobtat és que, coneixent l'estil de Radiohead, encara m'hagi sorprés... però és que realment m'ha sorprés (gratament). Espero que estigueu llegint aquestes paraules escoltant la cançó (com jo ho estic fent) i potser m'entengueu una mica. Deixem que flueixi la música... Salut!

I Wish I Knew How It Would Feel To Be Free

Moltes cançons tenen la seva història. Aquesta, a part de tenir la seva història, ha estat llargament versionada. Composta per Billy Taylor el 1954, va adquirir molta popularitat als Estats Units arrel del Moviment pels Drets Civils dels anys 50 i 60. Una de les grans interpretacions va anar a càrrec de Nina Simone, que la va incloure al seu disc "Silk and Soul" (1967). Una altra gran interpretació va aparéixer no fa gaires anys gràcies a Lighthouse Family, un grup anglès que la va incloure al seu tercer disc "Whatever Gets You Through the Day" (2001), afegint-hi com a final la cançó "One" dels irlandesos U2.

Per a què pogueu veure i gaudir de les interpretacions diverses que s'han fet, us penjo quatre vídeos; un d'en Billy Taylor en versió acústica, un altre amb la cançó de la Simone (sí, només la cançó, no he pogut trobar cap vídeo!!! sorry!!!), els U2 en un vídeo que tinc entés que va editar-se per al mercat alemany i, finalment, els Lighthouse Family que, personalment, trobo genial. Que ho gaudiu. Salut!

The Police!!! (again)

Ep! Això no té nom! Be, us informo que vaig anar al concert de The Police a Bacelona. El que no té nom és que encara no hagi penjat res d'aquests "pàjarus". Doncs res, com que van començar el concert amb el "Message in a Bottle", he fet un petit recull del tema.

Primer, us passo un vídeo de la primera vegada que la van tocar (l'Sting ho diu!) i després el començament del concert de l'antre dia (gravat més amb el cor que una altra cosa, tot s'ha de dir...). A part d'això, en Miquel, l'Olària, el tio de la barba, com li vulgueu dir, que és un amic meu, em va fer descobrir en Matisyahu, que és un jueu ortodox ianqui i que canta així de bé. Versiona la ditxosa cançó i, a més, va col·laborar amb l'Sting en un concert a Israel (toma ya!). De fet van tocar junts "Roxanne", però el fet és el mateix. Personalment, us recomano la seva versió dub, al seu disc "No Place To Be" (2006). En el vídeo que us passo no m'acaba d'agradar la seva interpretació, però com a mínim us en feu una idea. De fet, volia penjar els mp3, però encara no sé com es fa. En properes entregues ja ho aniré millorant.

I res, si voleu una crònica seriosa del concert, reviseu l'hemeroteca; personalment m'ho vaig passar teta, tot i que alguns coneguts que hi eren en diferents posicions deien que la posada en escena no va ser cosa de l'altre món i que cap a les grades i lluny de l'escenari la cosa estava una mica morta (bé, jo estava davant de tot, hahaha!... ràbia, ràbia...). Però a mi em va semblar fantàstic. Bé, doncs que gaudiu amb tot això i salut!

Panorama

Doncs sí... quin panorama que hi ha per Vilanova... Aquí us deixo aquest vídeo d'aquesta gent (retrobada?) del meu poble i fet al meu poble. De debó que el vídeo és una canya, no sé què faran al segon, efectes especials? pirotècnia? I ja que en general la cosa al meu bloc ha anat de clàssics, fixeu-vos en la bateria. Si dic que té 30 anys ningú s'ho creu. Apa, salut!

Ni una sola paraula

Acabo d'enganxar aquesta versió de la Paulina Rubio feta pel Roger Mas. Jo que no sóc molt (gens) d'escoltar aquest tipus de música pop de la Rubio, reconec que la cançó és molt bona, suposo que per la gran interpretació d'en Mas. Bé, aquí us la deixo, i a veure què us sembla. S'accepten comentaris. Salut!

Un altre clàssic...

Buffalo Springfield, banda de curta però intensa trajectòria. És molt interessant seguir la trajectòria de cadascun dels components (us sonen Stills o Young?) per veure fins a quin punt han estat grans músics i alhora gent compromesa amb una manera de viure i entendre la vida. Un detall curiós del vídeo... us heu fixat on està la bateria? Es nota que sabien quin és l'instrument més important en una banda... ;)